Mosquetes, aranyes i ovelles

I jo em pregunto, molt seriosament, per què fer un post sobre Telma Ortiz? Per què malgastar el meu temps (i el vostre) en parlar d’aquesta dona? Qui diantre és per aconseguir ser el centre del nostre univers? Prou n’han escrit ja, d’ella. I que poc se n’ha tret de tot aquest circ. Perquè si us ho pareu a pensar un segon, la nostra existència no és pas més rica després d’aquesta funció, que ha estat, valgui dir-ho, prou aburridota. I pesada, sobretot pesada. A mi el que m’agrada més d’aquestes situacions és buscar culpables. Carregar en contra. Sempre per alliberar la ràbia que aquest funest i decrèpit show m’ha produït.

1) La Telma, la nostra Telmeta, qui et manava a tu vendre exclusives a aquelles revistotes grogues, grogotes? Ara ja no pots escapar d’aquesta teranyina. Mosqueta com ets, enganxada, mou-te, lluita, que no ho aconseguiràs. Massa tard, l’hauries d’haver vist venir. Però no et preocupis, necessitaves aquells diners de l'Hola, som humans i tots t’entenem: ha de ser dur pertànyer de cop i volta a la família reial i saber que mai més et faltarà de res a la vida. Quina desgràcia, Telma! Preguem.
2) La premsa en massa, quina demostració tan immaculada sobre el periodisme espanyol. Aranyes tots i totes. Disposant les seves xarxes de seda a l’espera que alguna mosqueta morta s’hi ensopegui. I devorant la presa com ho fan els aràcnids: començant pel cap. Recreant-s’hi. Amb una incapacitat genètica per observar críticament el seu entorn i adonar-se que només és una mosqueta, que si bé diverteix ja que és petita, bufona i graciosa, no podrà alimentar la colònia molt de temps. Però mentre duri, inclòs en lleparan les potes, així de cegues són. Pobres aranyotes, que aviat és quedaran sense mosqueta! Preguem per elles, també.
3) Les ovelles, que som. Que ens encenen la televisió i quedem fascinats. Quina caixa més ben parida! I ara foten un documental sobre artròpodes! Mira com injecten el seu verí, les aranyes, mira. Rucs de nosaltres, que vam deixar en el seu moment aquell canal posat, rucs de nosaltres que vam lluir subnormalitat en comprar les revistotes, rucs nosaltres que hem esperonat les aranyes, mirant-les enlloc de deixar-les estar. Com aquell que redueix la marxa del cotxe per observar, morbós, si hi ha hagut morts a l’accident de la cuneta, i l’únic que aconsegueix és causar retencions. La de cues que hi ha hagut a les carreteres per aquest morbo, més que per l’accident en sí. Però ens és igual arribar tard, mentre hi hagi sang a la vista. Preguem, altra vegada, pels accidentats.

I jo em pregunto, per què fer un post sobre Telma Ortiz? Doncs perquè és un personatge públic, tal com s’ha sentenciat, i es mereix que se’n parli després d’haver pretès, amb rabieta de nena, una excel·lència que mai s’ha guanyat. Vols te, aquí tens tres tasses. També perquè permet reflexionar sobre la merda mediàtica que ens envolta, i com, de la merda estimulada i innecessària, com és el cas, només en pot sortir més merda. Groga, això sí. A més a més, perquè retrata a la perfecció l’ovellisme que impera en aquesta societat, necessitada, no sabem perquè, de morbo i missatges que desenvolupin alegrement l’estupidesa.

Ah, i perquè escriure el post permet fer unes metàfores amb mosquetes, aranyes i ovelles, collonudes.