Avui es compleix el primer aniversari de la desaparició de Madeleine McCann, Madie. Aquell ull verd esquinçat, ja inconfusible, va tancar-se per última vegada el 3 de maig de 2007, a la regió d’Algarve, al sud de Portugal. I sí, amb això insinuo que està morta.
No pretenc frivolitzar amb aquest tema. Ans el contrari. Simplement, després d’un any, em resulta més comprensible que ja estigui morta, que l’obstinació de creure que encara està viva. En qualsevol altre cas de similars característiques, l’esperança d’un final feliç hagués anant decaient paulatinament, per mantenir-se fèrria llògicament només en els cercles més íntims, més afins. Amb Madie, emperò, no només els familiars es resisteixen al desamparament, sinó que també ho fa gran part de la societat.
I és que Madie és de tothom. Durant aquests 365 dies, l’ull esquinçat a copat les portades d’arreu del món. Tothom sap, amb més o menys encert, descriure-la. Ningú acaba de confiar del tot en aquells pares. Tothom opina. I ningú se n’escapa.
Els mitjans de comunicació van ensopegar amb una llaminadura. La serp d’estiu. I han anat llepant. Primer, futbolistes protagonistes de campanyes en socors de la nena. Portada. Després, milionaris empatitzats que oferien els seus diners per a finançar la búsqueda. Més portades. Llavors, rumors que asseguraven haver vist Madie al Marroc. Portades i més portades. I finalment, els pares poden ser culpables. Totes les portades.
I totes les portades, ergo, comporta més portades.
Aquell ull verd esquinçat, ja inconfusible. Ull d’un sistema de retroalimentació brutalment perfecte. Cruelment durador. I terriblement innecessari.
Un any vista. Hem de fer balanç. S’han de preguntar, els mitjans de comunicació, què ha passat. Com es va entrar en aquest cercle viciós. S’hauria pogut evitar. Una nena institucionalitzada. Una tristesa, desgracia per pocs. Política per alguns. Cínica per molts. I a la boca de tots. La pregunta és: agraïda per els medis? Quin munt més gran de merda, oi? És cert que han de vendre i han venut, però també ho és que molts s’han revolcat en aquesta riquesa. I s’ha jugat amb una vida, amb una memòria i amb uns sentiments. On està el límit entre informar i recrear-se? L’aniversari torna a ser portada. I Madie no ha aparegut. Ni apareixerà.
Fins quan durarà, doncs, això?
No pretenc frivolitzar amb aquest tema. Ans el contrari. Simplement, després d’un any, em resulta més comprensible que ja estigui morta, que l’obstinació de creure que encara està viva. En qualsevol altre cas de similars característiques, l’esperança d’un final feliç hagués anant decaient paulatinament, per mantenir-se fèrria llògicament només en els cercles més íntims, més afins. Amb Madie, emperò, no només els familiars es resisteixen al desamparament, sinó que també ho fa gran part de la societat.
I és que Madie és de tothom. Durant aquests 365 dies, l’ull esquinçat a copat les portades d’arreu del món. Tothom sap, amb més o menys encert, descriure-la. Ningú acaba de confiar del tot en aquells pares. Tothom opina. I ningú se n’escapa.
Els mitjans de comunicació van ensopegar amb una llaminadura. La serp d’estiu. I han anat llepant. Primer, futbolistes protagonistes de campanyes en socors de la nena. Portada. Després, milionaris empatitzats que oferien els seus diners per a finançar la búsqueda. Més portades. Llavors, rumors que asseguraven haver vist Madie al Marroc. Portades i més portades. I finalment, els pares poden ser culpables. Totes les portades.
I totes les portades, ergo, comporta més portades.
Aquell ull verd esquinçat, ja inconfusible. Ull d’un sistema de retroalimentació brutalment perfecte. Cruelment durador. I terriblement innecessari.
Un any vista. Hem de fer balanç. S’han de preguntar, els mitjans de comunicació, què ha passat. Com es va entrar en aquest cercle viciós. S’hauria pogut evitar. Una nena institucionalitzada. Una tristesa, desgracia per pocs. Política per alguns. Cínica per molts. I a la boca de tots. La pregunta és: agraïda per els medis? Quin munt més gran de merda, oi? És cert que han de vendre i han venut, però també ho és que molts s’han revolcat en aquesta riquesa. I s’ha jugat amb una vida, amb una memòria i amb uns sentiments. On està el límit entre informar i recrear-se? L’aniversari torna a ser portada. I Madie no ha aparegut. Ni apareixerà.
Fins quan durarà, doncs, això?
No hay comentarios:
Publicar un comentario