domingo, 25 de mayo de 2008

La típica notícia amb opinió

¡Ah! Quin goig poder sortir un diumenge a comprar el diari y trobar-te amb La Razón! Quina alegria saber que per només 1 euro podrás tornar a casa, sentar-te a la butaca, entrepá de pernil per esmorzar, tot llegint el que aquests bons periodistes ens volen dir. Celebro amb joia l’existéncia d’aquest diari, o butlletí informatiu, o pamflet publicitari, com més t’agradi anomenar-lo. Cada pàgina és una festa. Sense anar més lluny, avui a la secció de Societat barra Medi Ambient, s’hi aposentava una notícia d’alló més divertida. I dic notícia perqué és així com està presentada, però més aviat és el descarrilament mental d’un psicòpata de la pluma, obstinat en fer veure que opinió i interpretació poden ser sinònims. El senyor periodista Javier Brandoli tira de rapsòdia i propaganda per estirar fins al límit la tímida notícia que entre línies pot arribar a albirar-se: Per la setmana vinent hi ha previssió de pluges. I la notícia és la següent:

Extraña alerta por lluvia en Cataluña

La Generalitat reduce en pocas horas la previsión de graves precipitaciones para la semana que viene, pero reconoce que hay riesgo de crecidas. Los embalses han duplicado su agua embalsada en dos meses.

El Gobierno se halla en una encrucijada. La tubería a Barcelona es una obra de emergencia. ¿Y si no hay emergencia?

Javier Brandoli

madrid- ¿Podría ocurrir que la tubería que llevará agua del Ebro a Barcelona, y que va a costar 180 millones de euros, no sirva para nada? Si persiste el actual ritmo de lluvias, para la semana que viene hay alerta en gran parte de Cataluña por inundaciones, sí. Al menos, si se cumple el requisito que puso el Gobierno, que dijo que era una obra temporal que dejaría de funcionar cuando se pusiera en marcha la desaladora de Barcelona (2009). Es decir, Medio Ambiente debe decidir si da una paso adelante y declara que la obra llevará agua del Ebro a la Ciudad Condal siempre que haga falta, lo que sería reconocer que se hace un trasvase para el futuro, no sólo para una situación puntual de emergencia. Ésta es la tesis que ha apoyado el PP, CiU y parte del empresariado catalán.
La otra opción, la de seguir negando un trasvase que parece imprescindible para la sostenibilidad hídrica de Barcelona más allá de 2009, puede toparse con la realidad. Los pantanos catalanes han duplicado en menos de un mes el agua embalsada. Se ha pasado de una media cercana al 16%, al 35% actual. Se ha mejorado mucho, aunque aún se está un 20 puntos por debajo de la situación de 2007. Sin embargo, la previsión es que seguirá la lluvia. Algo más que chubascos, parece.
A primera hora de la mañana de ayer, el Servicio Meteorológico de Cataluña activó el plan de emergencias de inundaciones en 20 comarcas. Poco tiempo después, la Generalitat desactivó la alerta y se pasó a situación de prealerta. Las autoridades catalanas debieron descubrir en minutos nuevos datos que rebajaban la gravedad.
Ya es la segunda vez que Cataluña modifica rápidamente decisiones relacionadas con el agua. La primera fue cuando el Gobierno catalán emitió un comunicado en el que se permitía el llenado de piscinas. A la vez, llegaban barcos con agua de Tarragona. Foto y titular eran insostenibles políticamente. En 24 horas se decidió volver al estado anterior. Ahora, será difícil mantener el apoyo a la obra si hay inundaciones y los pantanos siguen llenándose. A menos que se explique que se trata de un proyecto de futuro. Lo malo es que eso es apoyar un trasvase, que también exigirá Levante, y en el PSOE son antitrasvasistas. ¿O no?

No em digueu que no n’hi ha per tronxar-s’hi? Estem davant del mític síndrome del periodista semi Déu, que comença presentant símptomes d'egocentrisme i acaba fonent totes les neurones que et permetien escriure correctament.
No em malinterpreteu. Respecto, i molt, la opinió d’aquest bon home, i estaria encantat de poder anar amb ell a fer unes cerveses al bar de la cantonada per discutir sobre el tema. Tanmateix, el Javier Brandoli no está en un bar. Está a la pàgina d’un diari. Camuflat sota un cartell que resa clarament la paraula Notícia. Ni a la lletra petita hi posa Opinió. Tal com deia fa pocs dies la nova directora de TV3, Mònica Terribes, “llegir és una eina de transformació”. I el que Brandoli escrigui, transformarà en poca o gran mesura tots aquells que el llegeixin enganyats. Ja que la notícia per definció serveix per interpretar. I és la columna la que s'usa per opinar.

Per començar, el títol: “Extraña alerta por lluvia en Cataluña”. La paraula “extraña” suscita de bon inici una impressió massa personal. Massa condemnatòria. Això m'ha cridat l'atenció i he seguit llegint.

En les següents línies Brandoli deixa anar la seva sàtira més afinada amb la que es mofa de la situació actual del govern socialista català. Rient de la mala sort que té el senyor Montilla que se li hagi posat a ploure just quan ja havia prés la decissió de fer el trasvassament temporal de l’Ebre. Brandoli riu perqué ara, faci el que faci el PSC, hi té alguna cosa a perdre. Riu perqué l’enemic socialista, que hauria d’estar agraïnt les precipitacions, potser les està maleïnt. Perqué ja no hi ha situació d'emergéncia. Tal i com riuria un seguidor del Reial Madrid si observés com el F.C. Barcelona, per entrar a la zona Champions, ha de guanyar un partit que donarà la Lliga als merengues.

Continua l’article posant especial émfasis als errors del govern català, “Ya es la segunda vez que Cataluña modifica rápidamente decisiones relacionadas con el agua”. I acaba amb una ressonant mostra de joia, igual a la d’aquell exnòvio que s’alegra quan la seva exparella li diu que no li van bé les coses en el pla de l’amor, “Lo malo es que eso es apoyar un trasvase, que también exigirá Levante, y en el PSOE son antitrasvasistas. ¿O no?”

Miri, senyor Brandoli, el més important de tot això és que plou. I qualsevol ànima assenyada estaria agraïnt al cel (mai millor dit) les darreres aportacions que han rebut els pantans. Perqué la situació fa pocs dies era pràcticament insostenible. Que estàvem parlant de començar a restringir aigua! Dubto que la Generalitat estigui entristida per que ara els núvols s’hagin posat a descarregar. Crec més aviat que estan alleujats perqué gestionar una crisis de sequera ha de ser molt més difícil que gestionar la construcció d’un trasvassament temporal.

I apartant-nos de la opinió sobre el tema que pugui tenir cadascú, el que no hauria de fer mai un periodista, encara que sigui encobert per l’empresa que el paga, és trair les normes bàsiques del bon periodisme, que fomenta desde les seves bases el rigor, la documentació i el servei de tot allò que s’escriu. Aquesta notícia que vostè ens presenta, senyor Brandoli, no compta amb cap d’aquestes tres qualitats, i només es sustenta amb la seguretat que els seus lectors, afins de ben segur a les seves idees, oferiran una clara acceptació envers les seves paraules.
I ara, si us plau, dediquis a la tertúlia i la faràndula, que de grogots com vostè, desgraciadament aquest món n’està ple.

La sección de Ciencia de los diarios (2)

Tal como ya predijera en mi último post acerca de la sección de Ciencia de los diarios, el rotativo El Mundo se ha vuelto a apuntar un tanto en ofrecer hoy un extenso artículo acerca del amartizaje de la sonda Phoenix de la NASA. A diferencia de la mayoría de publicaciones de prensa escrita en españa, El Mundo indaga sobre los hechos, prescinde con orgullo de la copia barata de agencia y ofrece una visión muy pormenorizada en cada uno de sus trabajos científicos. Además, en El Mundo digital el lector puede acceder a una serie de links que dirigen a páginas con información relacionada y complementaria.

Por su parte, la otra incognita ayer dejada sobre la mesa acerca de El Periódico se salda, efectivamente, con una demostración visual excelente (tres fotografías espectaculares) para tratar el susodicho tema de Marte en su sección de Sociedad. Un texto tal vez menos trabajado que el de El Mundo, pero en conjunto, una apuesta intersante en su trato a la ciencia.

El País y La Vanguardia se conforman con el trato que ya le dieron ayer al tema, mientras que ABC sorprende con un buen artículo en su sección de Sociedad. Aplaudo el interés y, por esta vez, me retracto de lo que ayer dijera sobre este diario.

La Razón i l’AVUI siguen en su línea más proxima a los temas sociales, que se comen literalmente a los científicos. El caso de la sonda Phoenix se les ha escapado. Suspenso en sección Ciencia.

sábado, 24 de mayo de 2008

La sección de Ciencia de los diarios

En diciembre de 1999 la nave de la NASA Mars Polar Lander se estrelló en la superficie roja marcial, desbaratando los miles de millones de dólares que costase en ese momento la ambiciosa operación espacial. Nueve años más tarde, la agencia norte americana está de nuevo a un paso de lograr la conquista del planeta vecino. Si todos los cálculos son correctos y no hay problemas técnicos de última hora, la sonda estadounidense Phoenix se posará con éxito mañana domingo 25 de mayo sobre la superficie de Marte.
Esta es, sin duda, una gran noticia. Una oportunidad única para descubrir más allá de cualquier frontera. Un bocado directo a saciar la curiosidad del hombre sobre lo etéreo del universo.
Por eso, hoy me he puesto a buscar en las secciones de ciencia de los rotativos españoles de pago para informarme sobre el tema. Y este ejercicio me ha servido para observar cómo los diarios tratan esta sección. Concretamente, he hecho una observación externa (si cuentan con el apartado Ciencia y que peso tiene ésta dentro del rotativo) y una observación interna (la calidad de los artículos) de los diarios españoles en Catalunya. A saber, El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguardia, El Periódico, l’AVUI y El Público.

El País: No dispone de la sección científica propiamente dicha. Si dispone en cambio de un enorme Contenedor de Cosas. Vida&Artes se llama el invento. Como aquel baúl de la infancia que acaba conteniendo hasta piedras de río. Allí cabe de todo: sociedad, sanidad, tendencias (¿tendencias?¿qué es eso?), deportes, etc. Normalmente las piezas de ciencia acaban camufladas ocupando retales de Sociedad o de Sanidad. Y por si fuera poco la noticia de la sonda Phoenix está hoy sacada casi íntegramente de agencia. Un desastre.

El Mundo: ¡Ay, mi querido El Mundo! Nefasto en todos tus fondos, pero muy decente en sus formas. Dedica cada día de 2 a 3 páginas a Ciencia. Sin disfraces. Con rigor y variedad. Y hasta con artículos de opinión si son de menester. Una sección de ciencia muy potente. La lástima es que ni una palabra hoy sobre Marte. Pero por el hecho de tener la sección, El Mundo merece el beneficio de la duda. Confío en que estén preparando un buen artículo para mañana.

ABC: Ni fondos, ni formas. Este rotativo no ha encontrado aún la palabra ciencia en el diccionario. Canaliza todas las noticias relacionadas en las secciones de Sociedad y Tecnología. Como si los tremendos matices que existen entre ciencia y tecnología fueran despreciables. Y lo peor de todo es que la apuesta es muy floja. Probablemente el ala episcopal del diario haya prohibido hablar de marcianos para no contaminar las mentes de sus fieles.

La Razón: Cogidita de la mano de su hermano mayor. Siguiendo los pasos de ABC. En la sección de Sociedad, La Razón copia íntegramente de agencia aquellos artículos de ciencia que puedan servir a los maquetadores para tapar espacios en blanco sobrantes. Sin comentarios.

La Vanguardia: El trato de la sonda espacial Phoenix es buena. No está recogida de agencia sino que una articulista se mete en el tema y amplia la información. Pero la noticia está metida con calzador en la sección Ciudadanos, al lado del conseller Saura y los embalses de Catalunya. Miren, señores vanguardistas, posiblemente sean ustedes el peor caso de asimilación temática de todos los diarios españoles. Al menos ABC y La Razón no disimulan. Meter Marte en Ciudadanos es como ponerse un chándal en una boda. Te importan un comino los novios.

El Periódico: Tampoco existe la sección de Ciencia y la noticia de Marte hoy no aparece en ningún lado. En cuanto a las noticias científicas, suelen encontrarse en Sociedad o Tecnología. Y con una apuesta bastante digna, apoyada en un tratamiento visual impecable, ajustado al modus operandi de este diario. Con abundantes fotografías, ilustraciones e infográficos. Es por ello, que El Periódico también merece el beneficio de la duda. Esperaré a valorar mañana.

L’AVUI: Anteriormente tenía la sección Tecnología y Ciencia. Hoy cuenta con la sección Sociedad y Tecnología. El propio nombre despierta ya cierta ambigüedad y ofrece una imagen de “lugar para todo”. Aquí es donde l’AVUI trata los temas científicos, que son siempre escasos y engullidos por la fuerte apuesta hacia temas sociales. Ni rastro hoy de Marte.

El Público: He dejado para el final la perla española de la ciencia en prensa escrita. Para empezar la sección de Ciencia se llama Ciencias. En plural. Empezamos bien. Nunca baja de los 4 artículos relacionadas con la ciencia. Y siempre representan un paso más allá que la simple y llana noticia. Me extiendo: Hoy ofrece un gran reportaje sobre un voluntario para llegar a Marte y utiliza el bombo de Chikilicuatre para descubrir un novedoso sistema de repetidores digitales que servirán para ver Eurovisión. Predominan las piezas de interpretación hechas por personas con interés en profundizar los temas. Excelente.




La apuesta de los diarios españoles en Catalunya por la ciencia es floja. Considerada como softnews, la sección se ve a menudo atrapada dentro de otros cajones, que la reciben casi sin mirar. Sólo en los casos puntuales de El Mundo y El Público se puede decir que hay alguien detrás que conoce el tema, trabajando para elaborar una sección potente, atractiva y rigurosa. Los demás diarios, se lavan las manos.

viernes, 23 de mayo de 2008

Prefiero "El Mundo" a "El País"

Por 1 euro, prefiero El Mundo. Porque leer El País es demasiado fácil, es como ir cuesta abajo. Con El Mundo descubres cómo piensa el enemigo. Y eso está mucho mejor. Es más divertido.

domingo, 18 de mayo de 2008

Mosquetes, aranyes i ovelles

I jo em pregunto, molt seriosament, per què fer un post sobre Telma Ortiz? Per què malgastar el meu temps (i el vostre) en parlar d’aquesta dona? Qui diantre és per aconseguir ser el centre del nostre univers? Prou n’han escrit ja, d’ella. I que poc se n’ha tret de tot aquest circ. Perquè si us ho pareu a pensar un segon, la nostra existència no és pas més rica després d’aquesta funció, que ha estat, valgui dir-ho, prou aburridota. I pesada, sobretot pesada. A mi el que m’agrada més d’aquestes situacions és buscar culpables. Carregar en contra. Sempre per alliberar la ràbia que aquest funest i decrèpit show m’ha produït.

1) La Telma, la nostra Telmeta, qui et manava a tu vendre exclusives a aquelles revistotes grogues, grogotes? Ara ja no pots escapar d’aquesta teranyina. Mosqueta com ets, enganxada, mou-te, lluita, que no ho aconseguiràs. Massa tard, l’hauries d’haver vist venir. Però no et preocupis, necessitaves aquells diners de l'Hola, som humans i tots t’entenem: ha de ser dur pertànyer de cop i volta a la família reial i saber que mai més et faltarà de res a la vida. Quina desgràcia, Telma! Preguem.
2) La premsa en massa, quina demostració tan immaculada sobre el periodisme espanyol. Aranyes tots i totes. Disposant les seves xarxes de seda a l’espera que alguna mosqueta morta s’hi ensopegui. I devorant la presa com ho fan els aràcnids: començant pel cap. Recreant-s’hi. Amb una incapacitat genètica per observar críticament el seu entorn i adonar-se que només és una mosqueta, que si bé diverteix ja que és petita, bufona i graciosa, no podrà alimentar la colònia molt de temps. Però mentre duri, inclòs en lleparan les potes, així de cegues són. Pobres aranyotes, que aviat és quedaran sense mosqueta! Preguem per elles, també.
3) Les ovelles, que som. Que ens encenen la televisió i quedem fascinats. Quina caixa més ben parida! I ara foten un documental sobre artròpodes! Mira com injecten el seu verí, les aranyes, mira. Rucs de nosaltres, que vam deixar en el seu moment aquell canal posat, rucs de nosaltres que vam lluir subnormalitat en comprar les revistotes, rucs nosaltres que hem esperonat les aranyes, mirant-les enlloc de deixar-les estar. Com aquell que redueix la marxa del cotxe per observar, morbós, si hi ha hagut morts a l’accident de la cuneta, i l’únic que aconsegueix és causar retencions. La de cues que hi ha hagut a les carreteres per aquest morbo, més que per l’accident en sí. Però ens és igual arribar tard, mentre hi hagi sang a la vista. Preguem, altra vegada, pels accidentats.

I jo em pregunto, per què fer un post sobre Telma Ortiz? Doncs perquè és un personatge públic, tal com s’ha sentenciat, i es mereix que se’n parli després d’haver pretès, amb rabieta de nena, una excel·lència que mai s’ha guanyat. Vols te, aquí tens tres tasses. També perquè permet reflexionar sobre la merda mediàtica que ens envolta, i com, de la merda estimulada i innecessària, com és el cas, només en pot sortir més merda. Groga, això sí. A més a més, perquè retrata a la perfecció l’ovellisme que impera en aquesta societat, necessitada, no sabem perquè, de morbo i missatges que desenvolupin alegrement l’estupidesa.

Ah, i perquè escriure el post permet fer unes metàfores amb mosquetes, aranyes i ovelles, collonudes.

sábado, 17 de mayo de 2008

Astrocristianidad

El Vaticano ha licitado a sus fieles creer en extraterrestres. Pueden existir. Me alegra mucho esta pequeña alteración cristiana 2.000 años después que debiera ser implantada. Pero claro, 2.000 años allá poco daban para pensar en marcianos, como tampoco dieron a su turno la celestial corteza estrellada de la tierra, los ángeles avistados descendiendo de las nubes o la explosión de Dios en el primer segundo de la Creación. Emperifollando las grietas de sus propios cimientos ha ido subsistiendo contra toda razón lógica nuestra amada religión (nuestra, de nuestro estado constitucionalmente católico, quiero decir). Un séquito de parches divinos para subrayar sus defectos profanos. Porque desde hoy mismo, el hombrecillo verde podrá ser bautizado.


Pero ¡ay, Dios!, en la humilde casa del Señor no disponemos de más Jesucristos, nacidos por gracia milagrosa, arribados para bendecirnos con la Redención. Tal vez será que esta enésima neocristianidad, astrocristianidad según se mire, peque de egoísmo para con nuestros nuevos hermanos, que aun siendo estos estelares, no pudieran en caso de comer excesivas manzanas (baste recordar su ácido sabor a pecado), recibir el perdón si fuere merecido. Pero no perdamos la Fe: esta aristotélica entelequia podrá ser en cualquier momento perfeccionada, alegando más posibles Salvadores, pues de magnificencia y omnipotencia vive Dios. Y pecata minuta.


Mis queridos cleros, admitir la vieja creencia Todopoderosa consonante a vidas extraplanetarias quizás evolucionadas, es una absurdidad en sí misma, por la sencilla razón que de existir unas mentes, aun siendo por poco más privilegiadas que la nuestra, rehusarían sin duda la católica propuesta, y mucho me temo que se verían obligados a pasar de largo de nuestro planeta, por miedo a contagiarse de tan poderoso somnífero del alma.

(Coda: “Contempla la obra de Dios. ¿Quién podrá enderezar lo que él torció?”. Gattaca, 1997)

La Piel de Rajoy



ETA ha recurrido a su coche bomba de antaño para atacar cuarteles de la Guardia Civil. ETA ha regresado para matar. Lo ha logrado. Y ha vuelto a unir a todos los españoles. Pues en el acto de condena al atentado han comparecido por vez primera desde antes del fatídico Barajas, todos los partidos. Pleno parlamentario en la calle para la repulsa a la banda terrorista. Y ello incluye, por supuesto, al Partido Popular, que se resistía hasta ahora a acompañar su firma (y su foto) del brazo de Zapatero. Prefería hacerlo en su solitaria solidaridad. Como si de solidaridades hubiera de diversos tipos.

Y es que después de cada atentado, el PP ha ido pidiendo un compromiso de los poderes públicos a no volver a dialogar jamás con ETA. Siempre se le ha negado tal propuesta. Esta vez, no ha sido una excepción. Porque aceptar la propuesta del PP es una estupidez. Lo ha sido hasta ahora y lo seguirá siendo en futuras e indeseadas ocasiones. Y es que es bien sabido que cerrar puertas nunca fue buena idea. Por eso sorprende a priori que Mariano Rajoy haya decidido cambiar sus hábitos y arropar con su gruesa manta la dirección de la mayoría política. Pero solo sorprende a priori.

A posteriori, lo que ha cambiado la actitud de Mariano Rajoy se llama 9-M. Para puristas, se llama Adiós a Zaplana y Adiós a Acebes, e incluso, si se prefiere, se llama María San Gil. Se llama cambiar de rumbo. Se llama rectificar cuando es evidente que la dirección tomada no era la correcta. Rajoy quiere acercarse en lo posible al centro, menguar su reputación de crispador, asegurar una reducción de aquel su maldito voto útil y mostrar su capacidad para ganar. Tal vez, a la tercera.

Su a priori sorprendente y solidaria reacción esconde a posteriori una lógica coherencia con los pasos dados por su partido desde la derrota electoral. Pero ¿es tal la reforma ideológica de Mariano Rajoy? ¿Pudiera ser una piel de cordero para el mismo lobo de siempre? Parece que la piel no gusta de Zaplanas ni Acebes. Parece que María San Gil se cree a la piel y prefería al lobo directo. Lo que si está claro es que al menos ahora hay piel. Y quizás arraigue. Ya es mucho, viniendo de donde viene.

lunes, 12 de mayo de 2008

La famosa Batalla de Kruger

Em sento amb l’obligació gairebé moral d’escriure un post sobre animals. I casualment ahir sortia a El País una notícia curiosa i simpàtica sobre el tema. Per primera vegada, National Geographic utilitzarà un vídeo domèstic per a un dels seus documentals. La peça en qüestió fou gravada el 2004 a la reserva africana de Kruger, i té com a protagonista una cria de búfal. Mogudes per les lleis instintivo/animals, un grup de lleones caçadores i un famèlic cocodril es disputen la petita presa immersos en una lluita tan ferotge com espectacular. El clímax del vídeo arriba quan els familiars de la cria, que en principi havien fugit atemorits, retornen amb la resta de la manada, uns 30 búfals amb ganes de venjança, rodegen les lleones i rescaten la víctima sana i salva de les mandíbules felines. Dura més de 8 minuts. Però mereixen la pena. No entraré ara a discutir sobre les voluntats submergides, i sovint menyspreades, que mouen a vegades a aquests animals selvàtics. No entraré ara a discutir com és possible que els búfals presentin síndromes sentimentals a priori tan humans com la solidaritat i la venjança. Ho deixarem per una altra ocasió més darwiniana. El que sí entraré a exposar, és el poder que tenen dins l’actual món de la comunicació, les xarxes de vídeos a internet. Omnipresents, i aviat omnipotents. Penjat gairebé de forma casual al Youtube, aquest vídeo ha estat vist més de 30 milions de vegades, 30 milions de vegades, fins al punt que la gran National Geographic ha cregut convenient fer una oferta al seu creador per emetre’l. Fa només 5 anys, aquest vídeo hagués resignat la seva existència a la vida fàcil i monòtona que es duu sota una capa de pols. Avui, la Batalla de Kruger, s’emet al Prime Time dels Estats Units. Quin món, aquest. En poc temps, Youtube i Facebook han aconseguit més que qualsevol altre invent, més que el telègraf i el cinema en el seu moment, posar en relació estaments allunyadíssims de la societat civilitzada. Tothom pot arribar a tothom. Una hegemonia digital que encara no ha vist la seva màxima esplendor. I és que quan les noves generacions acoblin aquesta tecnologia de forma natural a les seves vides, probablement es destroni fins i tot la televisió.

sábado, 10 de mayo de 2008

Només una bombeta


Una bombeta porta encesa 107 anys a l’estació de bombers de Livermore (California). Això significa que l’any 1901, repeteixo, l’any 1901, una persona en absolut conscient del que feia va prémer l’interruptor, clic, i fins ara. Per descomptat, el fet duu darrera tots els detalls necessaris per convertir l’heroica bombeta, avui més heroïna que ningú, en llegenda. Com per exemple durant els difícils anys 50, quan els bombers, bojos d'inconsciència, jugaven a tocar-la amb pilotes de bàsquet, o el trasllat de l’estació de l’any 76, que obligà a apagar la llum incandescent durant 22 minuts, 22 minuts exactes, perquè algú es va encarregar de cronometrar-ho. Fins i tot hi ha una càmera les 24 hores del dia enregistrant, testificant, vigilant que ningú l’apagui. 107 anys, més d’un milió d’hores encesa, ahir surt per agència informativa i avui El País li dedica gairebé una pàgina i Antena 3 uns segons a la televisió. Perquè aquesta bombeta, senyora bombeta, ja ha fet molt més que qualsevol de nosaltres, que ni pàgines ni televisions, som vulgars i corrents, com núvols que a res s’assemblen o mosques que milers n’hi ha. Ai, si la senyora pogués xerrar llur vida, si pogués dir què han vist aquells filaments lluminosos, si volgués explicar-nos com eren les coses abans, quan una bombeta no robava pàgines a aquelles injustícies, ni segons a aquells miracles de veritat, potser reclamaria una mica més d’intimitat, potser l’oportunitat d’il·luminar noves cares, o qui sap si demanar ser apagada per sempre més, clic, i a dormir.

sábado, 3 de mayo de 2008

“Auchviz”, paraíso

El niño con el pijama de rayas, un narrador infantil para interpretaciones adultas


Se hace difícil hablar de El niño con el pijama de rayas sin destripar alguno de los secretos que lo hacen especial. Así que procuraré usar comedidamente mis palabras.

El joven irlandés, y hasta ahora poco conocido escritor, John Boyne, nos presenta en su quinta novela a Bruno, un niño de nueve años que vive cómodamente en la Berlín del 42. Hasta que su padre es destinado a “Auchviz” -Sí. No es necesario que relean. Lo he escrito bien-. Allí, Bruno descubre que todos los niños con quienes divertirse están detrás de una alambrada. Vistiendo “comodísimos pijamas de rayas ideales para jugar”. Como su padre esta muy ocupado, su hermana es “tonta de remate”, y su madre empieza a darse a “sus licores medicinales”, Bruno sale a entretenerse. Y así encuentra a Schmuel, un niño del “otro lado de la alambrada”, con quien entabla una amistad.

Éste es el argumento de El niño con el pijama de rayas. Ya les he avanzado que iba a ser comedido con mis palabras. Y créanme, siempre cobijado entre los eufemismos de las “comillas”, lo he sido. Enfrascado de nuevo en esa mirada inocente, la del niño que muchos hemos perdido por el camino, John Boyne pretende darle otra vuelta de tuerca al Holocausto nazi. Sólo así, como si de un Roberto Benigni se tratara, se consigue mostrar el horror sin mostrarlo.

El libro es de lo más simplista. Ojo, aquí eso no es malo. Pues no es para ser leído, sino para ser interpretado. Sin embargo, en ocasiones peca de un Bruno demasiado ingenuo a sus nueve años -ese Hitler apodado inocentemente “El Furias”-. Y es ahí donde se ve la mano que mece. La demagogia del autor, que nos esconde o nos descubre, según le convenga. Boyne nos pide aceptar el calzador, entrar en el juego y simplemente dejarnos guiar.

Y acceder ya es cosa nuestra. De no hacerlo, el libro puede incluso insultar. En cambio, volver a leer con ojos de chiquillo revela una historia que, si bien sobre las hojas es frío e impersonal, ya fuera de ellas, adquiere un significado verdaderamente emotivo.

Les toca ahora a ustedes volver a su infancia, si es que no les queda demasiado lejos. E intentar descubrir los secretos ocultos tras el velo de la mirada de Bruno. Si en cambio, les queda demasiado cerca, o aún más, están en ella, quizás este libro no sea para ustedes. Pues si bien les será de fácil comprensión e incluso podrá entretenerles, quizás no logren, aún no, como el niño protagonista, interpretar a todos los niveles lo que entre líneas se esconde.


El Niño con el Pijama de Rayas, de John Boyne
Título original: The Boy in the Striped Pyjamas
Editorial Salamandra
Páginas: 219

Calificación: 4/5

Un any després



Avui es compleix el primer aniversari de la desaparició de Madeleine McCann, Madie. Aquell ull verd esquinçat, ja inconfusible, va tancar-se per última vegada el 3 de maig de 2007, a la regió d’Algarve, al sud de Portugal. I sí, amb això insinuo que està morta.

No pretenc frivolitzar amb aquest tema. Ans el contrari. Simplement, després d’un any, em resulta més comprensible que ja estigui morta, que l’obstinació de creure que encara està viva. En qualsevol altre cas de similars característiques, l’esperança d’un final feliç hagués anant decaient paulatinament, per mantenir-se fèrria llògicament només en els cercles més íntims, més afins. Amb Madie, emperò, no només els familiars es resisteixen al desamparament, sinó que també ho fa gran part de la societat.

I és que Madie és de tothom. Durant aquests 365 dies, l’ull esquinçat a copat les portades d’arreu del món. Tothom sap, amb més o menys encert, descriure-la. Ningú acaba de confiar del tot en aquells pares. Tothom opina. I ningú se n’escapa.

Els mitjans de comunicació van ensopegar amb una llaminadura. La serp d’estiu. I han anat llepant. Primer, futbolistes protagonistes de campanyes en socors de la nena. Portada. Després, milionaris empatitzats que oferien els seus diners per a finançar la búsqueda. Més portades. Llavors, rumors que asseguraven haver vist Madie al Marroc. Portades i més portades. I finalment, els pares poden ser culpables. Totes les portades.

I totes les portades, ergo, comporta més portades.

Aquell ull verd esquinçat, ja inconfusible. Ull d’un sistema de retroalimentació brutalment perfecte. Cruelment durador. I terriblement innecessari.

Un any vista. Hem de fer balanç. S’han de preguntar, els mitjans de comunicació, què ha passat. Com es va entrar en aquest cercle viciós. S’hauria pogut evitar. Una nena institucionalitzada. Una tristesa, desgracia per pocs. Política per alguns. Cínica per molts. I a la boca de tots. La pregunta és: agraïda per els medis? Quin munt més gran de merda, oi? És cert que han de vendre i han venut, però també ho és que molts s’han revolcat en aquesta riquesa. I s’ha jugat amb una vida, amb una memòria i amb uns sentiments. On està el límit entre informar i recrear-se? L’aniversari torna a ser portada. I Madie no ha aparegut. Ni apareixerà.

Fins quan durarà, doncs, això?

Cuestión de envoltorio



Divendres passat decidírem amb els amics anar al cine a veure el nostre mite juvenil Iron Man. Com tothom. Després de tres mesos d’abstinència cinematogràfica necessitava tancar-me en una d’aquelles sales fosques durant un parell d’hores i oblidar-me de tot el que pogués succeir a l’exterior. Mala idea. De la pel·lícula, millor ni parlar-ne. Seria perjudicial per a tots. Millor parlar dels homenots que cregueren necessari rodar-la. Els mateixos cervells il·luminats que es dediquen des de fa anys a conrear en terres de segona mà. Els mateixos cervells il·luminats que s’entesten a regalar-nos, millor dit, a fustigar-nos, amb remakes, segones parts, o terceres, i adaptacions variades d’herois de còmic. Una a una, les nostres velles històries de la infància es van passejant per les sessions de maquillatge i perruqueria, de fitness i bisturí, que Hollywood disposa a cop de taló, a voltes per desfigurar-les, a voltes per deshonrar-les. Mai per millorar-les. Reiteració d’històries ja explicades que s’aprofiten de l’espectador majoritari, l’espectador ovella, buit, pla i amb una impossibilitat genètica innegable per raonar lògicament. Un espectador com tu. A mi no m’enredaran més. És inadmissible seguir donant corda a aquests mercenaris de l’espectacle, que utilitzen els nostres 7 euros per entrada, 7 euros, per fecundar amb el seu esperma podrit noves injúries a la nostra infància. Batman, Superman, Indiana Jones, Bola de drac. Descansin en pau. On estan les idees? L’originalitat? El setè art agonitza ens mans àvares incapaces de cap profit més que del seu propi, per riure’s de nosaltres. Iron Man va recaptar 130 millons d'euros en un sol cap de setmana. Iron Man va robar-me dos hores de la meva existència, durant les que podria haver estat a qualsevol altra banda. Com per exemple menjant xiclets del terra. Desitjo que burrots com vosaltres, fidels practicants de l’ovellisme servil a la societat del màrqueting i la publicitat, fervents idòlatres de semi déus caducs i vividors com Spielberg o Lucas, guardeu els vostres calés per a actes més honorables i aneu despertant d’aquesta letargia per reclamar de nou allò que ens pertany. El cinema d’abans.