“No es pot comparar als colpistes amb la superioritat ètica d’un govern legítim i democràtic”. Joan Saura, Conseller de Relacions Institucionals i un dels principals impulsors de la nova Llei de Fosses Comunes, és qui mou la boca per aquestes paraules. Es refereix, respectivament, a la Falange i a la República. Als “dolents” i als “bons”. Per tant, el reconeixement a les víctimes de la Guerra Civil cau inevitablement en la parcialitat. I tanmateix, tothom fou víctima. Tots tenim clar que durant aquella guerra ambdós bàndols varen cometre infàmies, no? doncs la Generalitat pretén ara fer de la seva visió parcial, la versió oficial. Imposar una Memòria. I jo per aquí no hi passaré. Com digué una vegada el molt honorable Jordi Pujol “Tots duem a sobre una doble vergonya. Tots hem estat botxins i màrtirs”. O és que ens hem d’oblidar dels exiliats per oposar-se a la República? O dels falangistes assassinats durant la guerra? El 17 de juliol de 1936 tothom hi perdé alguna cosa. D’acord que durant 40 anys ja hi hagué prou temps per honorar tots els caiguts falangistes en aquell “Valle”, i que ara ens toca a nosaltres, però la Memòria Històrica no va d’això. O no hauria d’anar d’això. Les disputes, per al passat. I per al present, el concili. A dia d’avui, abans de la Llei de Fosses Comunes o d’enaltir el Valle de los Caídos hi ha d’anar un altre pas. A dia d’avui, potser hauríem d’aprendre tots de la canceller alemanya, Angela Merckel, qui demanà recentment perdó per l’Holocaust. A dia d’avui, no hem d’oblidar, però algun perdó per aquí?
